20.228 - Art i educació - Aula 1

Públic

Etapa 2

Fer el sociograma m’ha ajudat molt a entendre millor tot el que envolta el meu projecte de l’assignatura optativa de pintura hiperrealista. Quan el vaig començar, pensava sobretot en la idea del curs i en els estudiants, però al dibuixar les connexions vaig veure que hi ha tot un sistema més ampli: la facultat, les institucions, les galeries, el mercat de l’art i fins i tot els col·lectius o persones que poden participar-hi d’una manera més informal. Adonar-me d’això m’ha fet veure que el projecte no viu només dins de la universitat, sinó que forma part d’un ecosistema on tot està connectat.

 M’ha fet pensar en com es poden construir relacions més horitzontals entre els diferents agents i com la universitat pot sortir una mica dels seus límits per col·laborar amb el que passa fora. Ara veig el meu projecte no només com una assignatura o una proposta educativa, sinó com una manera de generar diàleg i vincles reals amb el context social i cultural. En definitiva, aquest exercici m’ha deixat en un lloc més conscient i crític, amb ganes de repensar com l’art i l’educació poden transformar-se mútuament.

També he fet converses informals i petites entrevistes amb persones implicades, com estudiants i docents, per entendre millor les seves necessitats, interessos i punts de vista sobre l’art i l’educació. A més, he revisat documentació i referents relacionats amb projectes similars, com el cas de Mediación Comunitaria a Quito, que m’ha ajudat a veure com altres col·lectius han aconseguit connectar el treball artístic amb processos socials i comunitaris reals. Aquest conjunt de metodologies m’ha ajudat a dibuixar un mapa molt més complet i realista del context, que després he traduït en el sociograma.

A partir d’aquesta anàlisi, veig clar que cal continuar aprofundint en el diàleg amb la comunitat educativa i buscar maneres de connectar la pràctica artística amb necessitats concretes del context. Un repte important és trencar la distància entre l’art i la vida quotidiana, i fer que el projecte no sigui només un exercici estètic sinó també compartir experiències i construir un coneixement col·lectiu.

Per això, les pròximes passes serien: consolidar els contactes amb els agents implicats, definir activitats participatives (com tallers o accions col·laboratives) i trobar formes de retorn del procés a la comunitat. M’agradaria proposar-ho aquí a Girona prop de casa meu per veure com podria desenvolupar-se. El context demana projectes que fomentin la cooperació, l’escolta i la implicació real dels participants.

Els debats amb els meus companys i companyes han estat molt útils per repensar el paper de l’art i l’educació. Han aparegut conceptes com pedagogia crítica, mediació cultural, aprenentatge col·lectiu, horizontalitat i territorialitat. A través d’aquests debats he entès que el meu projecte pot funcionar com un espai de trobada i poder treure conclusions diverses. Però sobretot que m’he adonat que el meu projecte té cabuda real si es desenvolupa amb cara i ulls.