Performance - Aula 1

Públic

En el grup que hem creat amb la Úrsula i la Marina, hem volgut treballar sobre la idea del temps i la repetició. Personalment, he trobat diverses performances de les quals voldria extreure algunes idees per al nostre projecte.

La primera performance que m’ha recordat aquesta temàtica és “Empathy and Prostitution” d’Abel Azcona. En aquesta acció, Azcona explora la repetició i el pas del temps mitjançant la seva resistència física i emocional. Durant diversos dies, es va oferir com a “cos disponible” en un prostíbul, exposant-se a la vulnerabilitat i al cicle repetitiu de l’explotació i el contacte humà. El component repetitiu i temporal es manifesta tant en la durada de la performance com en la seva crítica als sistemes de poder cíclics.

Abel Azcona.com WebPage.

Un altre referent que em recorda aquesta temàtica és la performance “Marinero a tierra” de Pilar Albarracín, una artista que admiro molt. En aquesta obra, Albarracín juga amb la repetició i el temps mitjançant un moviment continu. Es veu atrapada en un bucle coreogràfic que evoca la reiteració d’estereotips i la impossibilitat d’escapar de determinades estructures culturals. En aquest cas, el temps es percep com un cicle interminable, una idea recurrent en la seva obra.

A partir d’aquests referents, vaig voler explorar de quina manera podríem desenvolupar la nostra pròpia performance dins del grup. Després de diverses reunions on hem posat en comú les nostres idees, hem trobat un punt en comú des d’on desenvolupar la nostra proposta:

Com, des d’un punt estàtic o en moviment, podem crear la il·lusió del pas del temps?

Inicialment, ens vam centrar en la idea del desgast del cos a través del moviment, com el pas del temps l’afecta fent-lo cada cop més feixuc, en una al·legoria de la vida mateixa. Aquesta perspectiva ens va portar a reflexionar sobre el pas del temps en elements de la natura, com els vegetals o la fruita, on el desgast es fa evident a simple vista.

Aquesta línia de pensament em va portar a reflexionar sobre la repetició d’imatges en diferents punts temporals, un concepte que em recorda les fotografies d’Ai Weiwei en algunes de les seves exposicions. En aquestes sèries, l’artista repeteix la mateixa posició de la mà fent una peineta, però amb fons diferents, generant una sensació de repeticions i variacions al llarg del temps.

AiWeiWei (2015)

Amb aquests referents i reflexions, he volgut treure unes conclusions per la meva pròpia constel.lació.

El fet de la repetició pot arribar a un extrem en què es converteixi en un gest còmic, especialment quan es reprodueix en situacions que poden semblar ridícules o extremes. Això pot contribuir a banalitzar tant el gest com el temps en què es duu a terme. No és el mateix fer aquest gest enmig d’un camp de batalla a Palestina que al front rus-ucraïnès, ni tampoc al bar del barri mentre prens una cervesa. Les realitats depenen del context.

No podem comprendre plenament els grans personatges de la història fora del seu moment i context adequat. En aquest sentit, trobo que el síndrome de l’impostor està molt generalitzat entre els joves d’avui dia. Tot i viure en una era on la interconnexió és més extensa que mai, moltes persones se senten més aïllades que abans. Aquest és, probablement, un dels discursos més rellevants que podríem posar sobre la taula: connexió o desconnexió.

Al cap i a la fi, podríem estar parlant d’aquesta idea, però per fer-ho hem d’entendre el joc amb les seves normes i límits.

Per començar, vaig pensar en un gest que pogués portar sempre amb mi. I, evidentment, l’ego que sempre m’acompanya em va impulsar a sortir jo mateix en el vídeo. En aquest cas, la meva mà mostrant allò que no m’agrada. Per això, vaig decidir gravar aquesta acció en què em trobava amb tot allò que em desagrada i enregistrar-ho.

Sincerament, no li veig un final a aquesta acció, ja que em considero una persona força rondinaire. Segurament, trobaria infinitat de moments en què em donaria compte de tot allò que no m’agrada i, potser, acabaria davant d’una realitat que em confrontaria amb mi mateix.

Aquesta exploració podria portar-me a construir un personatge definit pel que grava, ja que les imatges capturades acabarien configurant una identitat. Seria interessant, fins i tot, provar-ho amb una altra persona i veure com evoluciona fins al punt en què la gent ja et reconegués per aquest acte. Em sembla un gest fàcilment transportable i amb potencial per encaixar dins el joc de la performance.

Al cap i a la fi, sempre parlem de performance, però quina millor performance que la nostra pròpia vida?

Tinc moltes ganes de seguir avançant en aquest projecte!

Espero que volgueu vuere més.

A-Kuban A.